Anys 90 -Els feliços anys noranta (1992-1996)
L’any 1992, va ser un punt d’inflexió no només pel Club sinó també per la ciutat. Gràcies a la història i la vinculació del club amb l’handbol, explicada fins ara, Granollers va ser una de les seus dels Jocs Olímpics, acollint les eliminatòries d’handbol al Palau d’Esports, un nou recinte poliesportiu que suposaria el final de l’etapa del BM Granollers al Pavellò ‘El Parquet’.
Durant els Jocs Olímpics, es va reactivar l’interès per l’handbol a la ciutat, que històricament havia estat un dels seus grans bressols. Entre els esportistes locals que van portar la torxa olímpica pels carrers hi havia dues llegendes del club: Alejandro Viaña i Jordi Núñez.
Aquell mateix any, Joan Mundet va assumir la presidència i va obrir una etapa molt positiva. El punt àlgid va arribar el 1994, coincidint amb el 50è aniversari del club, quan el BMG va guanyar la IV Copa Asobal, davant el FC Barcelona per 21-17 en una final disputada a Alcobendas.
El context també ajudava: la caiguda del Teló d’Acer als anys noranta va permetre fitxar estrelles de països de l’Est com Tiumensev, Atavin, Kisselev i Veselin Vujovic (93-95), un dels millors jugadors de la història de l’handbol i el millor jugador de l’època.
Aquests jugadors, combinats amb talents de la casa com Viaña, Viver i Núñez, i sota la direcció de Manolo Montoya (entrenador des del 1992), van portar el club a aconseguir els seus darrers grans títols fins avui —sense comptar la Lliga Catalana del 1996 i la Lliga dels Pirineus del 2008—: les Copes EHF de les temporades 1994-95 i 1995-96.
En dues fites per la història, el BM Granollers entrenat per Manolo Montoya es va proclamar campió de la segona competició europea de forma consecutiva. La temporada 94-95, va derrotar l’equip rus Polyot Cheljabinsk a doble partit (24-26 i 23-21) en una final molt igualada. La temporada següent, 95-96, el BMG s’enfrontà al Shakhtar Donetsk d’Ucraina a qui va vèncer a doble partit (28-18 27-28).
Naixement de la Fundació BM Granollers i principi de la bombolla (1996-2000)
El 1996, Ramon Font va assumir la presidència del BMG. El club arribava a final de segle en un context econòmic complicat: la crisi dels noranta havia deixat sense espònsors històrics de l’handbol com l’Helados Alacant (antic Calpisa) i havia provocat la desaparició d’altres equips que havien pujat ràpidament a l’elit, com l’Avidesa Alzira.
El BMG, en canvi, va trobar una sortida creativa. El 1999 es va fundar la Fundació Balonmano Granollers gràcies a l’aportació de cinquanta mecenes que van donar 100.000 pessetes cadascun. L’objectiu era potenciar encara més l’esport de base, l’essència del club des de sempre. Paral·lelament, el 1998 havia nascut la Granollers Cup, un torneig internacional que amb els anys es convertiria en un dels més prestigiosos d’Europa i una font important d’ingressos i prestigi internacional.
Mentrestant, a Espanya es vivia l’inici de la bombolla immobiliària: empreses del sector de la construcció i administracions locals amb grans plusvàlues per la requalificació de sòl (afavorida per la “Ley de Liberalización del Suelo” de 1998) injectaven diners a clubs com el Portland San Antonio i el Ciudad Real, que en poc temps van passar de ser desconeguts a dominar l’Asobal.
El BMG, en canvi, no era capital de província ni gran ciutat, i no resultava tan atractiu per a aquests patrocinadors. Per competir amb els nous gegants, a vegades es va haver d’“estirar més el braç que la màniga”.
Un exemple clar va ser el fitxatge de la llegenda sueca Ljubomir Vranjes el 1999: tot i el seu gran nivell, el seu moment més destacat amb el BMG va ser liderar l’equip als “play-offs” de descens del 1999-2000 davant el Garbel Saragossa. També ho va ser la temporada posterior, quan O Sead Hasanefendic es va convertir en el primer entrenador estranger de la història del club. Era una situació insòlita per a un club acostumat a lluitar per llocs capdavanters i que ara comptava amb figures internacionals.